arxiu obert » El tampó d’arxivat · Armand de Fluvià

arxiu obert

El tampó d’arxivat

Nota d’Armand de 6-10-77

Per a mi ja no té cap sentit, per altra banda per a tu mai no va ser el símbol que per a mi era. T’agraïré molt em retornis el meu.

Carta d’Armand a Lluís, 1-1-1978

Estimat Lluís,

Aquesta és una carta diferent de totes les altres. És diferent perquè aquelles les escrivia amb una esperança. Aquesta no. He clos 1977 tapiant dues finestres més del meu cor, les més importants. Dius que em coneixes bé. Doncs ja pots saber el que això representa per mi. La mamà és incapaç de doblegar-se per primera vegada a la seva vida per més que li ho hagin demanat la seva millor amiga, la seva filla i el seu net i jo. Tant la Roser com jo comprenem ara moltes coses. (…)

Respecte a tu, l’altra finestra, finalment m’he adonat que ja t’he perdut definitivament, ja sé que fa temps que hauria d’haver-me’n adonat, però m’hi resistia. Hi ha coses, malgrat tot, que es perceben, s’oloren. Olores quelcom que no saps què és però ho sents a l’ambient. Aquest quelcom era a la carta darrera teva, la que vas contestar-me quan vaig tornar del meu viatge a Iugoslàvia i també hi era a la darrera i llarga conversa telefònica. Jo sé que sóc molt difícil, molt, però també estic convençut que valc molt i que tinc una capacitat d’amor que m’espanta i l’he hagut de tapar dins un recipient, ben tapada, a pressió fins que es floreixi i es podreixi i l’amor florit i podrit no és altra cosa que rancúnia i odi. Què serà de mi aquest nou any? Continuarà la ratxa iniciada l’estiu del 76? No crec que sigui possible.

I parlem que la vida és una comèdia, la commedia della vita. La meva vida és una comèdia? Sí, em resta el Félix, però tenir el Félix és com tenir un gosset que te l’estimes molt però és un interlocutor mut. No hi puc parlar de les coses que m’agradaria de parlar. Cada vegada està més lluny de la meva onda. Diga’m què em resta? Jo ja t’ho vaig dir per telèfon: quant lamento no haver fet el que havia d’haver fet i no crec que pugui fer-ho ja més. Dur, dur, dur, fred, fred, gelat, sóc glaç, sóc ben mort per dins. No no és veritat perquè si estés mort no sentiria el que sento. Dintre del que és possible he procurat eliminar tot el que és rastre de tu, al menys fora de l’apartament, on és impossible, lògicament, però també hi trobaré una forma d’immunitzar-me’n, d’insensibilitzar-me, segur. Voldria que encara t’oblidessis més de mi: no em truquis més, procura de no veure’m, fes-ho tot a través del Félix, jo no tinc ganes de veure’t ni de parlar-te més. Això és bastant difícil, però al menys moltes vegades es pot aconseguir.

Fa uns dies vaig plorar molt davant del Félix per una cosa que sí és certa, i crec que sí, en el fons és el millor que em podria haver passat. Li deia en mig dels plors que plorava de tristesa de pensar que ja ni tan sols tenia ganes de fer l’amor amb tu. Que el teu cos, imagina’t, el teu cos! ja no em deia res, és un cos que ja no és el meu, és d’un altre, i no parlo en sentit de possessió. Em fa fàstic. Què trist, eh, Lluís? a vegades em pregunto si val la pena pujar amb l’ascensor, suposo que algunes persones sí, però jo m’he estavellat a cada un dels tres replans. Finalment vull dir-te una cosa que tampoc entendràs ni creuràs: malgrat la rancúnia i l’odi, pots creure’m, no desitjo que la teva relació actual s’acabi, malgrat que s’acabarà un dia o altre. I et diré més: crec que si s’acaba, quan s’acabi serà perquè tu acabaràs.

Aquesta carta en realitat l’he escrit per a mi, encara que segurament te l’enviaré. I ara canvio de tema. Per favor, necessito els diners. Els llençols també, a l’apartament no hi són, ho he mirat ben mirat, ja ho sabia però tu deies que no. Manca també una tovallola blau cel, una color or i les dues tovalloletes blanques i les dues verdes. Per favor, dóna-ho tot al Félix quan abans millor. Adéu.

Tinc la sensació que ha acabat l’any 77 posant el tampó d’arxivat a tres expedients de la meva vida. Per arraconar-los a l’arxiu dels records.

Carta de Lluís Cobas, 18-1-1978

Armando, te dejo sábanas y toalla. No tengo ninguna más en casa. Supongo que ya lo tendrás todo. Félix me dijo que faltaban (…). Tu madre pregunta por ti. Si cuando leas este papel no has pasado aún por la casa diles a Félix o a tu hermana donde estás if you want.

RSS

Email

Cercar

Arxiu

Home