arxiu obert

23 agost 1977

La crisi tercera

Filed under: Cartas — Armand @ 12:36

Carta d’Armand a Lluís Cobas, 23-8-1977

El 3 hagués fet vuit anys. Lluís, sóc molt lluny, sol i voltat de gent desconeguda. Intento de trobar pau al meu esperit però tu sempre ets present. Vagi on vagi no en puc fugir i sé que no me’n lliuraré per dissort meva.. M’han dit que per a anular el meu amor per tu només hi ha un camí, convertir-lo en odi i em costa poc, però ara per ara no ho vull fer. (…) Sóc com un llibre obert i em sembla que m’hauries de conèixer com la teva pell. Per això em sorprengué tant que volguessis estar uns dies a casa nostra amb el teu amant (que, per cert, i no li ho diguis, diu que no pot ser el gat 8-9 perquè tu vols que estigui amb tu a l’1) i em sorprèn més que hagis interpretat com una actitud egoista per part meva.

Tu no sé el que pensaràs que faig a casa nostra i qui hi porto, però cal que sàpigues, i no ho oblidis, que per mi és com un santuari. I no riguis, és la nostra casa que hem posat entre els dos, on hem passat i he viscut hores intensíssimes amb tu, el meu amor, bones i dolentes, però fins i tot per a mi ara les dolentes han esdevingut bones. És molt curiós aquest fenomen, però l’he de creure. Tal qual tu has portat la nostra situació, cal que comprenguis que per a mi, pensar que i saber que estàs o has estat amb el teu amant al nostre llit on tu i jo hem fet l’amor, fent tu també l’amor és una cosa que no la puc resistir i no podria entrar en aquella habitació. Saber que ell és a la nostra casa tocant-te, veient-te, i amb les nostres coses, removent o telefonant o el que sigui la nostra passada intimitat (…).

Em fa encara massa il·lusió la nostra casa per a que em deixés indiferent un fet com aquest que ara proposes. No crec que ho fessis per manca de delicadesa però sí per manca de reflexió. De vegades penso que creus que no tinc sentiments i no sé fins a quin punt és cert tot el que dius del gran afecte i estimació que em tens, perquè, francament, cada vegada et trobo més lluny i allunyat de mi. Estic voltat de parelles gais, de gent més o menys gran i que han sabut portar, sense buscar-la, una relació amorosa, amb l’ample sentit que té aquesta paraula, una relació amorosa durant molts anys, i que veuen i saben que són part un de l’altre. Hi ha també parelles obertes: l’amor profund que es tenen els porta a compendre a l’altre i passar-ho tot, perquè saben que res els pot separar.

El que tu no hagis pensat bé ni reflexionat bé sobre tot això ha fet de mi la persona trista que soc ara, malgrat tota aparença artificial. Una persona que ja no té cap il·lusió, a qui to li és igual i que només viu d’un record i pretén ara per ara que aquest record sigui present perquè el dia que ja no en sigui ja res em mourà, res m’importarà. N’ets molt de dur amb mi. No te n’has adonat. És tan poc el que t’he arribat a demanar per a contentar-me i fer-me més agradable la vida! (…) he comprès que només em resta una cosa positiva a la meva vida, una cosa que mai no m’ha fallat i l’única en la qual es pot tenir fe, fe en el sentit autèntic: la meva amistat amb Félix i coneixent-lo com el conec i coneixent-me com em coneix sé que si alguna vegada haguéssim estat amants, cosa que per dissort no ha estat però no hi puc fer-hi res, ara després de vint i set anys, encara ho seríem i segur que jo hauria tingut altres enamoraments i hauríem arribat a moltes enteses per tal de mantenir allò que és més important.

En fi, Lluís, tantes vegades t’ho he dit si fa o no fa el mateix sense que hagi servit per a res. De tot en part una carta sentir-ne unes coses que després en el contacte personal no es veuen per enlloc i a mi em desfan. Tu parles d’una cosa que no es pot demanar a una persona que estima entranyablement. Reflexiona-hi, per favor, i intenta de compendre’m com realment sóc i no com a tu t’interessa de veure’m, interpretant aleshores malament totes les meves intencions, paraules i accions. Aquesta setmana he passat la crisi tercera de la meva vida i l’he volgut passar sol, ben sol, sense dir res a ningú. Ara estic segur que quan torni no podré mai més tornar a riure. Encara t’estimo. Crec que aquesta estimació ja és totalment paranoica.

Powered by WordPress