arxiu obert

24 juliol 1976

Cartas de Lluís Cobas (III)

Filed under: Cartas — Armand @ 18:45

24-07-1976. Carta a Lluís Cobas.

Vetllada de Sant Jaume. He estat a la reunió dels Caputxins. Hi havia molta gent dels quatre grups que convergiren envers la constitució del partit. Hi havia la Guillermina Motta, que ràpidament m’ha portat la teva presència al meu pensament i he pensat que m’agradaria molt que tu també hi participessis, com a la ponència sobre alliberament sexual, que acabarien per interessar-te molt. Després he vingut tot seguit a casa (encara pensava que potser t’hi trobaria; soc idiota perquè et conec bé i havia de saber que no era factible).

M’he fet el sopar mentre els coets i les rialles dels nens m’ha fet recordar que érem a la revetlla de Sant Jaume. Al camp de darrera hi havia un foc. He sopat, sentint-me molt sol, he vist la televisió, (Palmarés TV
i Kojak) i després els concursos de natació de Montreal, fins les dues de la matinada. Aleshores he començat a reviure el màxim de visions teves aquí, a la nostra casa, des del dia que vàrem aparaular l’apartament. Et veig rascant les parets, pintant, tot tacat de blanc i com t’enfadaves amb mi. Recordo també el primer bes que ens vàrem donar, quan tu posaves una bombeta i et vaig fer una fel•lació, et veig pintant, esculpint, prenent el sol nu amb tota la teva radiant bellesa, dormint i jo veient la televisió, dormint al llit i jo contemplant-te, ho he fet tantes vegades… Muntant les taules de vidre, posant mil detalls amb el teu bon gust, regant les plantes, sentat a la terrassa del darrera fent cacona i fent-me fora perquè no et veiés, afaitant-te, etc, etc. Ara et vull dir una altra cosa. Quan em vares dir per telèfon que havies tornat a casa estava ja amb uns nervis desfets de no haver dormit i amb un mal de cap terrible. Aleshores en sentir que m’havia perdut una ocasió d’estar al llit al teu costat m’ha produït com un desfici. Vaig fer uns paperets, vaig posar a cadascun un signe: N, S, W, em va tocar el Nord. De primer vaig pensar Perpinyà o Vilajoan però tal vegada vaig canviar d’opinió. No tenia ganes de veure a ningú i vaig anar a dinar a Castellar de N’Hug, a rememorar un dels dies més feliços de la meva vida. Vaig intentar de reconstruir en poques hores tot el que vàrem fer. Vaig anar al poble i vaig tornar a baixar per la carretera on ho vàrem fer de nit, agafats de la mà. Vaig localitzar el lloc on pintaves i jo et vaig fotografiar i amb una excusa vaig demanar veure la cambra on vàrem passar aquella primera nit que, cosa rara en mi, vaig recordar plenament. Vaig plorar molt, crec que em van sentir fins a l’altre costat de la vall, però això em va calmar. Acabava d’arribar a casa nostra quan va arribar Félix i em va dir el preocupat que estaves i que encara et senties més culpable, la qual cosa no era bona per a mi.

Et repeteixo, Lluiset, una cosa que crec que no ha quedat clara. Si tu decidissis deixar-me jo continuaria estimant-te com t’estimo, però no voldria veure’t més perquè no ho suportaria. Allò que he dit de l’odi ha estat un altre dels meus arranques incontrolables que tantes vegades he fet servir. Pensa-ho bé, Lluís. Pensa que el que decideixis serà definitiu, serà fer tabula rasa de set anys de la teva vida, projectes, il•lusions, pensaments, accions, coses bones, coses dolentes, agradables, boniques… Jo crec que estic somniant. T’ho repeteixo, no puc creure que el que m’està passant sigui cert i ben cert. Ja no sé com dir-t’ho. El sol culpable soc jo. Si tu tens la sensació que ets tu, que tot el que toques ho espatlles o et surt al revés jo sol en soc el culpable i com que ara ho veig clar, aquesta mena de complexe que ara tens l’aniràs perdent. Això és una veritat de la qual no pots dubtar, doncs si dius que m’estimes tant (i ho crec), és il•lògic que després del que dic i si ho veus tu també així, no facis el possible per salvar la nostra unió. Temps per a deixar-me n’hi ha molt. Dóna’m una altra oportunitat per a que et faci compendre i et convenci que sí, que realment et soc tan necessari. Necessitat = Amor. Jo, per tal de tenir-te al meu costat ho deixaria tot però el que tu no sentis el mateix no vol dir que no estiguis enamorat. Cadascú, com ja et vaig dir, s’enamora d’una forma diferent.

La nostra relació sexual, si jo des d’un principi ho hagués portat bé i ho hagués vist clar, com ara ho veig, a hores d’ara no tindríem cap problema. Jo sé que ambdós encara podem ser molt feliços, amb moments dolents, com no, tothom els té. I totes les parelles, heteros i homos, passen per aquests tràngols, però allò que compta és salvar la crisi i fer-ho tot per a que de l’experiència se’n treguin pensaments i actituds positives. Pensaré molt, molt en tu, i estaré molt trist el dia 3 d’agost (set anys), però estic segur que ho veuràs clar i no em deixaràs. No ho concebeixo, per tant no ho creuré fins que ho vegi, però com que no ho veuré tinc esperança perquè tinc fe en tu. Crec en tu i en el teu amor, que potser, tot i diferent, és més gran que el meu.

Una altra cosa: tinc una por espantosa del teu viatge a Galícia, sol i conduint el cotxe. Per favor, si vols lliurar-me d’una angoixa tan grossa no hi vagis sol. El Félix estaria disposat a anar amb tu i retornar amb avió o tren i ho farà amb molt de gust, doncs s’emportaria el gosset. La tornada amb els pares i la tia, encara que
també em fa por, però no me’n fa tanta. Penso en el dia que, de genolls, aquí a la nostra casa, vàrem intercanviar els anells. El teu, passi el que passi, no me’l trauré mai, perquè sempre em consideraré teu. Amb tot el meu amor, t’estima, et besa i abraça ple de confiança,

Armand

PD: Aquesta nit tenia dues entrades per anar a l’Hospitalet a veure «Bodas que fueron famosas del pingajo y la fandanga»
de Rodríguez Méndez, però jo sol no he tingut l’humor d’anar-hi. He telefonat per si hi eres però ningú no m’ha contestat. Eren les vuit de la tarda.

Powered by WordPress